[article publicat el 28 de desembre de 2005 al Levante-EMV]

‘La perversió de la democràcia’

La redacció que PP i PSOE han fet de l’article 81 en la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià i que, en la Ponència que ho està debatent a Madrid, han tornat a ratificar amb els seus vots, unit a l’article que manté el llindar del 5% saltant-se les circumscripcions electorals, suposa, al meu parer, una veritable i definitiva perversió de la democràcia plural al País Valencià.

L’article en qüestió diu: “Artículo 81. La iniciativa de la reforma del Estatuto corresponde al Consell, a una tercera parte de los miembros de Les Corts, a dos Grupos Parlamentarios o a las Cortes Generales. La reforma del Estatuto deberá ser aprobada por Les Corts, mediante acuerdo adoptado por dos terceras partes de sus miembros, salvo que sólo tuviese por objeto la ampliación del ámbito competencial, en cuyo caso será suficiente la mayoría simple de Les Corts.”

És a dir si aquest estatut s’aprova amb aquesta redacció quedarà automàticament blindat per part del PP i del PSOE. Ells suposen, i suposen bé, que ara per ara, i durant un llarg temps, serà políticament impossible superar els 2/3 dels 99 diputats sense un d’ells. Restaríem així per “sempre” en mans del PP i/o del PSOE. És a dir del PP.

Arribats aquest punt, mirant en perspectiva el darrer quart de segle passat, se’ns venen les següents reflexions. Després de la restauració monàrquica dictada per Franco; de la ‘reforma’ dirigida per Torcuato Fdez. Miranda i Adolfo Suárez; de la Constitució de 1978 que pretén legitimar el procés; i del bipartidisme que es va dissenyar entre l’UCD/AP/PP i el PSOE, es pot dir que ja han aconseguit tancar el cercle. I es poden aplicar, perquè ja són veritat, les paraules que Giuseppe Tomasi di Lampedusa, en la seua obra “El Gatopardo”, posa en la veu d’un dels seus personatges:

“Si volem que tot seguisca com està, cal que tot canvie. Una d’aqueixes batalles en què es lluita fins que tot queda com va estar. No voleu destruir-nos a nosaltres, els vostres pares. Voleu només ocupar el nostre lloc. Perquè tot reste tal qual. Tal qual, en el fons: tan sols una imperceptible substitució de castes”

Els fills dels franquistes, repartits entre els dos partits de la segona restauració monàrquica, han dirigit durant aquest darrers trenta anys, en perfet “consens” -la paraula més apreciada pel rei- la seua Espanya unitària, acastellanada, indissoluble i monàrquica. Una Espanya -lleugerament restaurada en 1978 però que manté els fonaments anteriors a 1975- que van heretar els fills per continuar els negocis dels pares. Els negocis de sempre de les famílies de sempre.

Passat un temps, des de la última restauració que instauraren, ara volen avançar-se a futurs perills. Volen reforçar l’estructura establint les bases perquè els nets dels seus pares franquistes agafen la torxa per gaudir-lo trenta anys més. Això és el que representa aquest article 81 pactat pels dos partits monàrquics. L’assegurar l’immoble i tots els mobles dels seus negocis.

Doncs no. No amb nosaltres. No amb els demòcrates, no amb els confederals, no amb els republicans. Per la llibertat, la sobirania i la democràcia republicana, en un País Valencià sense depredadors, caldrà seguir lluitant.

Víctor Baeta i Subias, president de l’ACR Constantí Llombart