CONSTANTÍ  LLOMBART

associació cultural i republicana

Un suc de taronja, per favor

La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, el valencià, cap persona, des d’Oriola a Vinaròs, té l’obligació d’entendre-la. La llengua de la metròpoli, el castellà, sí. A la Comunitat Valenciana -Regne o País-  cap cambrer té l’obligació legal d’atendre’m quan li demane “Un suc de taronja, per favor” perquè cap llei l’obliga a entendre el valencià. Però si m’hi dirigisc en castellà i/o espanyol i li demane “Un zumo de naranja”, llavors sí té l’obligació d’entendre’m i en conseqüència d’atendre’m.

Això diuen les lleis del “nostre” Estat de dret. La llei de la metròpoli, la Constitució monàrquica de 1978, ens diu:

Artículo 3

1.El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2.Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

El “nostre” estatut, la llei aprovada des de la metròpoli per als valencians, l’anomenat Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, diu:

Article 6

1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.

2. L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del, i en, idioma valencià.

“Deber de conocerla”, la llengua espanyola, el castellà, ens diu la Constitució de 1978. “Dret a conèixer-lo”, l’idioma valencià, ens diu l’Estatut de la Comunitat Valenciana del 2006. Un “idioma”, pel que es veu, sense prou categoria per als legisladors que han redactat i aprovat l’estatut, perquè els ciutadans valencians no tenen el “deure” de conèixer-lo, i en conseqüència el “dret” a utilitzar-lo queda en no res. El legislador ens ve a dir: “Vostè parle com vullga, com si vol parlar en anglès o en xinès, i si li diuen que no l’entenen és el seu problema”. No passa el mateix amb el castellà, perquè aquest sí que tot ciutadà valencià té l’obligació legal de conèixer-lo.

“Deure” de conèixer-lo, el castellà; “dret” a conèixer-lo, el valencià. S’hauran quedat descansats! Perquè, algú em pot llevar el “dret” a conèixer l’anglès, el xinès o qualsevol altra llengua?

Així estan les coses per als indígenes valencians i la nostra llengua en el nostre territori: si els valencians volem parlar “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana” cap ciutadà resident en aquest territori té el deure d’entendre’ns. Davant d’aquesta actitud, emparada per la llei, els valencians tenim dues opcions: o donar mitja volta i renunciar a prendre “un suc de taronja” o doblar-nos davant del cambrer i fer-nos entendre amb la llengua de la metròpoli, que aquesta sí està obligat a conèixer-la. La situació s’agreuja quan en comptes d’un cambrer l’interlocutor és un funcionari de la metròpoli amb pistola, llavors no pots donar mitja volta, o et doblegues i parles en la llengua d’ells o se t’emporten.

Malgrat tot, hi ha un altre territori, sotmès també a la metròpoli, on els valencians sí que estem més reconeguts per les lleis que en la nostra pròpia “Comunitat” i on podem exercir la nostra valencianitat: Catalunya. I per què ho diem? Perquè a Catalunya, a partir del 9 d’agost, vint dies després de la seua publicació al BOE (20-7-2006), entra en vigor l’estatut, aprovat també en la metròpoli per als catalans que diu:

Article 6. Apartat 2 El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure.

“El dret i el deure” de conèixer el català a Catalunya –diu l’estatut català-, és a dir “el dret i el deure” de conèixer, també, el valencià. Amb la qual cosa, si el mateix ciutadà valencià que demana “Un suc de taronja, per favor” en Vinaròs i el mateix cambrer que no té l’obligació d’entendre’l, creuen els dos el Sénia i es troben, posem per cas, en un restaurant de Cases d’Alcanar, i fet que la llengua catalana i l’ “idioma” valencià, -oh, sorpresa!- coincideixen, el cambrer que a Vinaròs no “entenia” el valencià, ara en Cases d’Alcanar el mateix cambrer tindrà el “deure” de entendre’l i de segur que entendrà al client valencià. Mira per on la llei que els catalans han aconseguit de la metròpoli va també a favor dels valencians que parlem l’ “idioma” valencià.

A Catalunya el català (el nostre valencià) està a la mateixa altura legal, té la mateixa categoria, que la llengua de la metròpoli, el castellà. A la Comunitat Valenciana, no; ací el castellà està per damunt de l’ “idioma” valencià. Qui ens anava a dir que caldria travessar el Sénia perquè els valencians poguérem exercir la nostra valencianitat, poguérem demanar “Un suc de taronja, per favor” i no passar la ignomínia que ens diguen, com ens passa en la nostra terra valenciana, que no ens entenen quan parlem en valencià, l’ “idioma” que, segons diuen, tant “estimen” els que van pactar aquest estatut de vergonya, el president “valencià” Francisco Camps i el cap de l’oposició “valenciana”, el senyor Juan Ignacio Pla.

Víctor Baeta i Subias,

de l’associació, cultural i republicana, Constantí Llombart

www.constantillombart.org