Una Diada catalana amb aires valencians
El vent de Migjorn va arribar a Barcelona el dia 8. Eliseu Climent —que gran professional de l’animació catalana i de l’obtenció de recursos! El millor, i no per únic, ambaixador de les glòries valencianes! Quina enveja de no tenir entre els nostres polítics un com ell!— va mobilitzar, una vegada més, a tots els dirigents de luxe del ventall polític catalanista i als artistes, veritables primeres espases, Alfaro, Savall i Santos, en el seu (placa del Fossar díxit) homenatge a Batista Basset i maulets valencians que defensaren la ciutat en 1714. Mentre, a la part de fora de l’envellutat cordó blau, una migrada, ingènua i voluntarista base valenciana desplaçada des del Cabanyal i Benimaclet amb senyeres —onejant entre el vent i la pluja — del BLOC.
Cap el dissabte un polític valencià, amb vocació institucional, es decidia a eixir dels cenacles i dirigir-se directament, sense intermediaris que ens ignoren, al poble barceloní per a reclamar-li l’atenció dels perills que compartim i com fer-los front. En la mateixa porta, que dóna a un mar que també compartim, de la muralla romana, al Centre Cívic Pati Llimona, Enric Morera va dissertar sobre l’estatut d’ací i les repercussions que tindrà en el d’allí. Campuzano, Ticó, Maluquer, Partal… prenien nota; malgrat que aquest darrer, valencià encara no diluït allà, no li fera falta. En una sala del costat, a la mateixa hora, Guia feia els seus brindis al sol…
Per la nit al Fossar, davant la incredulitat dels partits nacionalistes institucionals principatins, un polític valencià, d’un partit amb vocació de poder com ells, era presentat per Enric Tàrrega. Gosava dirigir-se a un públic no preparat per escoltar una genuina veu valenciana. Era Morera que de sobte , sense la corbata que duia en les reunions de la tarda, tirant-li valor davant de les exquisides representacions de bascs, gallecs i convergents, amb les que havia negociat en la vesprada —des d’un costat de la plaça i amb el suport dels patriotes del Memorial 1714— feia aterrar, sense succedanis oportunistes d’ús local, la política valenciana que interessa a tot el territori. “Sense València no hi ha independència”, cridaren alguns a manera de suport. Uns altres volien que callés per donar pas a unes torxes…_Del diumenge matí m’estalvie la part institucional. Al Fossar destacar dues coses: la veu de l’única i veritable esquerra catalana — la d’una esquerra minoritària en una Europa neoliberal — en la intervenció del valencià Toni Infante. La segona, l’actitud prepolítica i preocupant, d’uns joves que, per a la seua desgràcia, els ha tocat viure en uns temps on no poden justificar-se de forma heroica i en l’intent per fer-ho, se’ns apareixen patètics.
A la tarda la manifestació. Qui l’encapçalava? Uns que, a falta de contrastar els seus programes amb l’espill que ens acull, no tenen més mèrit que haver-se especialitat en aquestes tècniques tan determinants. El grup d’ERC el més nombrós. I entre la munió un grapat de valencians agrupats: el PSAN. Amb ells Sal·lus Herrero què, al marge d’ideologia, ens deia haver-los reconegut com de la seua —nostra— gens tel·lúrica.
Víctor Baeta i Subias - ASCR Constantí Llombart