{+[-(Cròniques)]}

per Andreu Purroi i Sesé

LA MEUA (MEVA) PÀTRIA

nemic, com sóc, de la falta d’intel·ligència {per la qual cosa sovint estic en guerra amb mi mateix [encara que... (com m’estime tant) ràpidament  constituïsc un autoestat (Thomas Hobbes, dixit) el qual em proporciona la pau] } i de l’excés de retòrica, vos he de dir de bestreta:  allò que dic és mentida.

Establerta  aquesta premissa comence.

Sóc així: (conscient de la meua finitud) tinc pressa per viure i (com odie els que amaguen el  coneixement) amolle amb facilitat els pensaments. Per això ho diré ja (sense més pèrdues de temps): la meua pàtria és La Ribera. Però no la que rega el Xúquer. La meua (meva) Ribera és l’hereva d’aquella que va ser urbs medieval extramurs d’una (la) ciutat{nom el qual ara no vull recordar, malgrat que l’autor jueu valencià (de fet es deia Servent, però per por a l’Inquisició es va inventar una altra personalitat) d’El Quixot [ la novel·la de ritme italià i mediterrània per excel·lència (Baltasar Porcel, dixit)], en paraules del seu heroi, la va descriure com: “...arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats i en lloc i en bellesa única”; capítol LXXII. De com En Quixot i Sancho arribaren a la seua aldea  [...i com m’emocione en escriure això de la meua, benvolguda, pàtria: La Ribera, (doncs queda clar que era La Ribera i no la ciutat que la dissimula, allò que Servent, el jueu valencià, descriu) ara que n’estic lluny i una llàgrima se m’escola al teclat de l’ordinador]} que l’amaga. Urbs que antigament s’anomenava Vilanova de la Mar, on vivien els menestrals, mercaders, armadors i (sobre tot) els bastaixos [macips de la Ribera (descarregadors del moll)], que van alçar [aixecar (després de transportar els materials des de les pedreres de Montjuïc)] en el segle XIV la més magnífica manifestació del gòtic religiós {demostració del poder (a falta del polític) econòmic [ la pedra no la van utilitzar per a fer floritures (— amunt, amunt, més amunt!— cridaven  els mestres d’obres Berenguer de Montagut i Ramon Despuig)] de la burgesia que calia fos copsat per la noblesa des de dins la muralla} de la Mediterrània: Santa Maria de les Arenes (ara dita del Mar). Les imatges dels bastaixos [els veritables artífexs de l’orgull de la meua (meva) Pàtria] és constant a  l’obra [ els podem trobar a les portes del pòrtic principal, als peus de l'altar o als capitells (també del pòrtic principal)].

El meu iaio va ser, també, un bastaixo [(recordeu) descarregadors del moll] d’aquest segle passat. Ell sí que sabia “...què és guardar (i descarregar) fusta al moll...” Ell i altres bastaixos llibertaris de la CNT (amb algun que altre trinxeraire)  van abstergir el nostre orgull nacional del gruix de merda que al llarg del temps s’havia anat acumulant. Va ser en juliol de 1936. Amuntegaren bancs i cadires a l'altar major i l'hi van calar foc. L'incendi fou espectacular, tota l'obra de fusta quedà destruïda [l'altar, el conjunt del presbiteri, les trones l'orgue, la tribuna reial (sobre tot la tribuna reial), etc.], molts panys de paret totalment ennegrits i totes les claus de volta, excepte una, sofriren greus danys. També s’hi van destruir (diuen) els arxius parroquials. Les  pedres, que els seus avantpassats [germans de classe (social s’entén)] bastaixos havien picapedrat, transportat i col·locat (una a una), va sortir de nou a la llum. 

Neta i polida la fàbrica de pedra, amb el meu iaio a França, vaig ser batejat en la pila de l’altar que està entrant a mà esquerra. Diuen que aquesta pila té alguna cosa a veure amb Santa Eulàlia;  però ara que he anat a fer senderisme a Extremadura per Setmana Santa (que per cert he copsat que els extremenys d’allí viuen millor que els d’ací) seguint la ruta de l’Emperador, m’he assabentat que l’autèntica (l’Eulàlia) és la de Mérida i no la nostra. Que la nostra simplement era una lluitadora laietana contra els romans [d’una tribu de les moltes confederades que hi havia a la nostra petita però Gran Nació Índia (vull dir Ibèrica) que compren en l’actualitat els anomenats —per mi— Països de Llengua Catalana (l’autèntica Ibèria, la mediterrània, que no l’altra, la mesetària)], coneguda pel nom de Laia. I és tant l’orgull que tinc per la meua (meva ) pàtria, el barri de La Ribera, i la nostra fàbrica, Santa Maria del Mar, que malgrat ser ateu militant i desitjar apostatar, no ho faig perquè no esborren dels actuals registres parroquials que jo, Andreu Purroi i Sesé, fill de La Ribera, vaig ser batejat en aquest temple que els bastaixos del segle XIV alçaren i els del segle XX purificaren, per a millor glòria visual dels nombrosos guiris que vinguts d’arreu del món,  actualment, la visiten.